La Guerra de la independència

No, no em refereixo al conflicte bèl•lic que va suposar la creació dels Estats Units d’Amèrica a finals del segle XVIII, ni tampoc a la altrament coneguda com a Guerra del Francès, per alliberar l’imperi espanyol de les mans dels Bonaparte. De fet, em refereixo a la guerra que tenen els partits independentistes catalans entre ells per dirimir quin és l’autèntic guia i líder espiritual que ens portarà a la independència.

Abans de passar a analitzar-los un per un, de manera més concreta, potser seria interessant comentar la situació actual de l’independentisme a Catalunya o, si més no, com aparenta ser. Probablement ens movem en el temps on el percentatge de la societat favorable a la independència és més alt, i així ho proven una sèrie d’enquestes que s’han realitzat entre la ciutadania (ho podem veure a l’últim baròmetre d'opinió pública del CEO ), i malgrat tot, la representació d’aquests al Parlament de Catalunya no tindrà la correspondència lògica que podríem esperar. Per què? Ara ho veurem.

En primer lloc podem exposar les causes genèriques i després, en tot cas, ja entrarem a l’anàlisi més concret de cada partit polític de caire independentista.

El fet més remarcable de cara a que els resultats no siguin els que podríem esperar, es basen principalment – i a grosso modo - en el probable vot de càstig que rebi Esquerra Republicana per haver format part del Tripartit, sobretot considerant que aquest ha viscut de ple tota la crisi econòmica. D’altra banda l’aparició de nous partits independentistes ajuda a dividir encara més el vot, considerant, a més a més, la dificultat afegida de ser un partit nou i aconseguir representació parlamentària.

Dit això, passem a parlar dels partits i les seves precampanyes. Comencem per ERC que, després d’haver perdut una part important de la seva base en dos sentits diferents (curiosament, aquests formen part de les dues altres alternatives), com és el cas de Joan Carretero i la gent d’esquerra independentista; i amb l’amenaça del vot de càstig, ha hagut de buscar resposta en el pragmatisme del discurs independentista (sense considerar la campanya indirecta que segueix fent el PP enviant recursos varis al Constitucional i al Suprem retallant l’ús del català), sobretot després del revolt originat pels referèndums d’independència convocats a les diverses localitats catalanes, basant-se amb la realització d’un referèndum per la independència a tot Catalunya pel 2014, una mica en el marc reivindicatiu de la celebració dels 300 anys que les tropes de Felip V ens van donar pel sac.

Amb l’inici de campanya, també hem pogut comprovar que la gent d’ERC tindrà dos protagonistes. Es tracta de dos daus gegants, un de blau i un de groc, on hi trobem les propostes seves, al groc, i les que faria un partit conservador si té poder, el blau. Realment tenen raó, ha arribat un punt on la política al nostre país, sembla més una partida al Risk que no una altra cosa (i no parlo del programa d’en Buenafuente).

Els altres dos partits que es mostren clarament independentistes, Solidaritat Catalana i Reagrupament, ara, enmig de campanya, pateixen un handicap important, que no és altre que, com que encara no tenen representació al Parlament, els medis de comunicació no en poden fer, gairebé, ressò mediàtic. Malgrat tot, ens han deixat joies importants.

En el cas de Solidaritat, liderada per Joan Laporta, busquen la unitat de tots cap per aconseguir la independència. Fins aquí, hi estem d’acord. Clar que, després, resulta que Reagrupament proposa una aliança, ja que, mantenen més o menys el mateix discurs polític, però els de Joan Laporta i López Tena prefereixen no aliar-se. Llavors en què quedem? El primer és la unitat per la independència o és la independència, sempre i quan, sigui liderada per vosaltres?

En el cas de Reagrupament, més enllà, de renuncies i contrarenuncies dins les pròpies assemblees del partit (Joan Carretero renuncia, però un dia després es fa enrere i torna a liderar Reagrupament), s’ha de reconèixer, que el seu punt més interessant de cara a les eleccions (o del què en podem treure més suc) és la Carreterina, la medicina per la independència de Catalunya:

Esperem que no necessiti prescripció mèdica, perquè, en cas contrari, ja veig tots els metges de la Seguretat Social col•lapsats d’independentistes desitjosos de la seva dosis. En tot cas, també és interessant fer un cop d’ull a la web del medicament, i així descobrirem els factors patològics que tracta, les dosis necessàries, etc... www.carreterina.cat .

En definitiva, ja ho sabeu: IN, INDE, INDEPENDÈNCIA!! (Sí, sí, però quina?)