Completem el Parlament!

Ara ens toca parlar dels altres partits que tindran opcions al Parlament (opcions de què? Doncs mirin, no jo ho acabo de tenir clar...). Per una banda, tenim els ecosocialistes – m’agradaria trobar el responsable d’aquest mot - , liderats per Joan Herrera, el Partit Popular, amb Alícia Sánchez Camacho al capdavant, i Ciutadans, d’Albert Rivera.

Joan Herrera s’estrena a les eleccions catalanes després del seu periple al Congrés dels diputats. El relleu de Joan Saura, i generacional dins de ICV, ja ha arribat. Hem de partir de la premissa que els canvis generacionals solen ser bons i aporten aire fresc dins dels partits polítics, i més si és per substituir una figura extremadament cremada com la que era Joan Saura a dia d’avui, després del seu càrrec de Conseller d’Interior.

ICV són els únics que defensen obertament una reedició del tripartit o, si més no, conscients que no opten a guanyar les eleccions, aconseguir una majoria d’esquerres al Parlament. Perquè això és el que són ells per davant de tot, d’esquerres. I no es cansen de repetir-ho, d’esquerres. Llavors, és clar, es passen el temps afirmant que les seves polítiques són d’esquerres, tot i que al final, tampoc ens acaben de quedar clares quines són aquestes. Tampoc ens oblidem, però, que també són ecologistes, d’aquí el seu eslògan per aquestes eleccions: “Verd esperança, solucions d’esquerres”.

 

Era evident que la paraula “esquerres” havia de ser-hi present. Del verd esperança, per contra, em fa pensar en una invocació de fe, vists els resultats que les enquestes donen a una possible reedició del tripartit. L’esperança, és clar, és l’últim que es perd.

Canviem de sentit, i anem cap a la dreta, on hi trobem el PP, l’únic partit que el seu cap de llista és una dona, Alícia Sánchez Camacho. He de reconèixer que sóc admirador dels populars en períodes electorals perquè sempre, en algun moment o altre, els traeix el subconscient. Aquesta campanya electoral no ha estat menys. Però anem per passos. En primer lloc, tenim un discurs molt contrari a la immigració il·legal. En segon lloc, el ja més que conegut rebuig i crítica dels populars a la independència i els seus defensors. Després, ens trobem amb unes Nuevas Generaciones, molt actives per “ajudar”. Resultat? Un fantàstic videojoc, on Sánchez Camacho dóna vida a la heroïna Lara Croft, en aquest cas Alícia Croft, i el seu objectiu és anar eliminant independentistes i immigrants.

Ja ho sabeu, és bàsic no perdre els ideals. En tot cas, també s’ha de dir que, al final, han substituït els immigrants il·legals per màfies corruptes. Als independentistes no els han tocat per això. Bé, ni a les gavines tampoc.

Finalment, hi trobem Ciutadans, el partit d’Albert Rivera, que enguany canvia els papers de les passades eleccions, i sota l’eslògan “Rebélate”, fa despullar els ciutadans amb ganes de seguir el líder del partit. Un seguir que es pot basar, única i exclusivament, en fomentar un bilingüisme a estones “cutre” i ridícul, seguin una mica la teoria dels blocs electorals.

I ja que parlem de blocs electorals, per Ciutadans, ara ja no cal cantar “TV3, toma 3”, no. Es veu que, com que ara ja hi són dins, el sistema, de cop, els hi sembla bé. Això sí, com he dit abans, després ens hem de rebel·lar, però rebel·lar-se exactament contra què?

Ah, i abans d’acabar, ahir ja vam tenir el debat entre candidats! Es podria resumir d’una forma molt breu, i és que Montilla, no és que no es vulgui tornar a presentar després d’aquestes eleccions, és que directament no vol ni ser escollit!

La Guerra de la independència

No, no em refereixo al conflicte bèl•lic que va suposar la creació dels Estats Units d’Amèrica a finals del segle XVIII, ni tampoc a la altrament coneguda com a Guerra del Francès, per alliberar l’imperi espanyol de les mans dels Bonaparte. De fet, em refereixo a la guerra que tenen els partits independentistes catalans entre ells per dirimir quin és l’autèntic guia i líder espiritual que ens portarà a la independència.

Abans de passar a analitzar-los un per un, de manera més concreta, potser seria interessant comentar la situació actual de l’independentisme a Catalunya o, si més no, com aparenta ser. Probablement ens movem en el temps on el percentatge de la societat favorable a la independència és més alt, i així ho proven una sèrie d’enquestes que s’han realitzat entre la ciutadania (ho podem veure a l’últim baròmetre d'opinió pública del CEO ), i malgrat tot, la representació d’aquests al Parlament de Catalunya no tindrà la correspondència lògica que podríem esperar. Per què? Ara ho veurem.

En primer lloc podem exposar les causes genèriques i després, en tot cas, ja entrarem a l’anàlisi més concret de cada partit polític de caire independentista.

El fet més remarcable de cara a que els resultats no siguin els que podríem esperar, es basen principalment – i a grosso modo - en el probable vot de càstig que rebi Esquerra Republicana per haver format part del Tripartit, sobretot considerant que aquest ha viscut de ple tota la crisi econòmica. D’altra banda l’aparició de nous partits independentistes ajuda a dividir encara més el vot, considerant, a més a més, la dificultat afegida de ser un partit nou i aconseguir representació parlamentària.

Dit això, passem a parlar dels partits i les seves precampanyes. Comencem per ERC que, després d’haver perdut una part important de la seva base en dos sentits diferents (curiosament, aquests formen part de les dues altres alternatives), com és el cas de Joan Carretero i la gent d’esquerra independentista; i amb l’amenaça del vot de càstig, ha hagut de buscar resposta en el pragmatisme del discurs independentista (sense considerar la campanya indirecta que segueix fent el PP enviant recursos varis al Constitucional i al Suprem retallant l’ús del català), sobretot després del revolt originat pels referèndums d’independència convocats a les diverses localitats catalanes, basant-se amb la realització d’un referèndum per la independència a tot Catalunya pel 2014, una mica en el marc reivindicatiu de la celebració dels 300 anys que les tropes de Felip V ens van donar pel sac.

Amb l’inici de campanya, també hem pogut comprovar que la gent d’ERC tindrà dos protagonistes. Es tracta de dos daus gegants, un de blau i un de groc, on hi trobem les propostes seves, al groc, i les que faria un partit conservador si té poder, el blau. Realment tenen raó, ha arribat un punt on la política al nostre país, sembla més una partida al Risk que no una altra cosa (i no parlo del programa d’en Buenafuente).

Els altres dos partits que es mostren clarament independentistes, Solidaritat Catalana i Reagrupament, ara, enmig de campanya, pateixen un handicap important, que no és altre que, com que encara no tenen representació al Parlament, els medis de comunicació no en poden fer, gairebé, ressò mediàtic. Malgrat tot, ens han deixat joies importants.

En el cas de Solidaritat, liderada per Joan Laporta, busquen la unitat de tots cap per aconseguir la independència. Fins aquí, hi estem d’acord. Clar que, després, resulta que Reagrupament proposa una aliança, ja que, mantenen més o menys el mateix discurs polític, però els de Joan Laporta i López Tena prefereixen no aliar-se. Llavors en què quedem? El primer és la unitat per la independència o és la independència, sempre i quan, sigui liderada per vosaltres?

En el cas de Reagrupament, més enllà, de renuncies i contrarenuncies dins les pròpies assemblees del partit (Joan Carretero renuncia, però un dia després es fa enrere i torna a liderar Reagrupament), s’ha de reconèixer, que el seu punt més interessant de cara a les eleccions (o del què en podem treure més suc) és la Carreterina, la medicina per la independència de Catalunya:

Esperem que no necessiti prescripció mèdica, perquè, en cas contrari, ja veig tots els metges de la Seguretat Social col•lapsats d’independentistes desitjosos de la seva dosis. En tot cas, també és interessant fer un cop d’ull a la web del medicament, i així descobrirem els factors patològics que tracta, les dosis necessàries, etc... www.carreterina.cat .

En definitiva, ja ho sabeu: IN, INDE, INDEPENDÈNCIA!! (Sí, sí, però quina?)

Arriben eleccions, ens ho passarem bé!

Falta un mes i deu dies per les properes eleccions al Parlament de Catalunya, per tant, podem afirmar que ja ens trobem en pleníssima precampanya electoral. Que comenci l’espectacle!

De bon principi, el més interessant, segurament, és fer una petita síntesi del més rellevant que ens han donat els diversos partits polítics fins avui. I creieu-me quan afirmo que no és un exercici fàcil resumir tot el que ja ens han ofert les diverses formacions.

En primer lloc, començaré per la pròpia data de les eleccions, el 28 de novembre, que coincidirà – tot fa pensar que sí – amb el Barça – Madrid de la Lliga Espanyola de futbol. Casualitat? No hi hauria d’haver raons per no pensar així. En tot cas, aquesta situació, si finalment es produeix, ens deixarà algunes respostes força interessants:

- La confirmació definitiva (en forma de share) que el futbol està molt per sobre de la política en interès ciutadà?
- Ocultarà el partit un possible fracàs de participació?
- Es demanarà al Camp Nou que Pep Guardiola sigui el nou President de la Generalitat?

Dit això, passem a parlar directament dels partits, on podríem considerar que n’hi ha nou amb opcions d’obtenir representació al Parlament de Catalunya: Convergència i Unió (CiU), Partit Socialista de Catalunya (PSC), Esquerra Republicana (ERC), Partit Popular (PP), Iniciativa per Catalunya (ICV), Ciutadans (C’s), Reagrupament (R.cat), Solidaritat Catalana (SI) i Unión, Progreso y Democracia (UPyD).

De CiU, el seu cap de llistes per Barcelona i, segons les enquestes, màxim favorit per presidir la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, assegura que lluitarà pel concert econòmic, ja que ho veu viable sense modificar la Constitució. El líder d’Unió Democràtica, Josep Antoni Duran i Lleida, no hi està d’acord. Perfecte, les coalicions donant imatge d’unitat per davant de tot. És clar que les altres experiències de governs de coalició que hem viscut, els fa semblar com a germans molt ben avinguts.

Bé, també podríem parlar d'independència, i com en difereixen en la seva percepció l'Artur Mas, en Duran i Lleida i en Felip Puig. Una coalició, ja ho deiem. Per sort, aquest no és un tema principal. O si?

El PSC, ai el PSC. De veritat que intento mirar-m’ho fredament, però és que costa entendre l’estratègia que utilitzen per intentar guanyar les eleccions (o no acabar-les de perdre). Ni ells, ni les seves joventuts, perquè un dels seus principal hits és precisament d’aquests últims. “L’increïble home normal”. Intentaria descriure-ho, però se’m fa massa difícil, fins i tot, he intentat esbrinar que l’ideòleg d’aquesta campanya no tingui algun tipus de relació amb CiU (a relació lucrativa em refereixo), de moment però, es descarta aquest punt. El millor és que les jutgeu vosaltres mateixos.


Ho diuen per l'augment de persones que viuen per sota el llindar de la pobresa?


Destinar-ne 100 a l'FP i retallar-ne més per altres costats...


Aquest em sobrepassa, directament. Això sí, que consti que només he utilitzat un dels arguments possibles per rebatre les afirmacions que surten als cartells, que és el risc que hi ha quan optes per una campanya així. Malgrat tot, si més no, en tenim l'aprovació de la Consellera Tura, que s’ha referit al llenguatge “transgressor” que s’utilitza en aquesta nova campanya . “Qui és el superheroi sinó aquell que busca canviar el món, que busca com a objectiu la justícia social, fer que les coses que no t’agraden del món hi participis tu mateix? Els joves tenen molt a dir en aquesta campanya electoral, i necessitem que siguin ells mateixos els que participin, que el canvi del món sigui el que ells desitgin”. Vist això, ja estic més tranquil.

Però no només les Joventuts Socialistes tenen el seu moment de glòria, els grans, no contents amb els comiats de ministres vanagloriant-se d’haver triplicat l’atur, també opten per grans campanyes gràfiques, fent servir vells èxits d’inspiració. Així doncs dels creadors de, “Si tu no hi vas, ells tornen”:



Ara arriba, “Artur Mas de lo mismo”:



Per cert, el color verd de fons, és el d'esperança a guanyar les eleccions?

I fins aquí la primera de les entrades al bloc. Més endavant continuarem amb els altres partits, així com amb el que ens vagi deparant aquesta precampanya i campanya electoral.

Això sí, mantingueu-vos serens!