Ara ens toca parlar dels altres partits que tindran opcions al Parlament (opcions de què? Doncs mirin, no jo ho acabo de tenir clar...). Per una banda, tenim els ecosocialistes – m’agradaria trobar el responsable d’aquest mot - , liderats per Joan Herrera, el Partit Popular, amb Alícia Sánchez Camacho al capdavant, i Ciutadans, d’Albert Rivera.
Joan Herrera s’estrena a les eleccions catalanes després del seu periple al Congrés dels diputats. El relleu de Joan Saura, i generacional dins de ICV, ja ha arribat. Hem de partir de la premissa que els canvis generacionals solen ser bons i aporten aire fresc dins dels partits polítics, i més si és per substituir una figura extremadament cremada com la que era Joan Saura a dia d’avui, després del seu càrrec de Conseller d’Interior.
ICV són els únics que defensen obertament una reedició del tripartit o, si més no, conscients que no opten a guanyar les eleccions, aconseguir una majoria d’esquerres al Parlament. Perquè això és el que són ells per davant de tot, d’esquerres. I no es cansen de repetir-ho, d’esquerres. Llavors, és clar, es passen el temps afirmant que les seves polítiques són d’esquerres, tot i que al final, tampoc ens acaben de quedar clares quines són aquestes. Tampoc ens oblidem, però, que també són ecologistes, d’aquí el seu eslògan per aquestes eleccions: “Verd esperança, solucions d’esquerres”.
Era evident que la paraula “esquerres” havia de ser-hi present. Del verd esperança, per contra, em fa pensar en una invocació de fe, vists els resultats que les enquestes donen a una possible reedició del tripartit. L’esperança, és clar, és l’últim que es perd.
Canviem de sentit, i anem cap a la dreta, on hi trobem el PP, l’únic partit que el seu cap de llista és una dona, Alícia Sánchez Camacho. He de reconèixer que sóc admirador dels populars en períodes electorals perquè sempre, en algun moment o altre, els traeix el subconscient. Aquesta campanya electoral no ha estat menys. Però anem per passos. En primer lloc, tenim un discurs molt contrari a la immigració il·legal. En segon lloc, el ja més que conegut rebuig i crítica dels populars a la independència i els seus defensors. Després, ens trobem amb unes Nuevas Generaciones, molt actives per “ajudar”. Resultat? Un fantàstic videojoc, on Sánchez Camacho dóna vida a la heroïna Lara Croft, en aquest cas Alícia Croft, i el seu objectiu és anar eliminant independentistes i immigrants.
Ja ho sabeu, és bàsic no perdre els ideals. En tot cas, també s’ha de dir que, al final, han substituït els immigrants il·legals per màfies corruptes. Als independentistes no els han tocat per això. Bé, ni a les gavines tampoc.
Finalment, hi trobem Ciutadans, el partit d’Albert Rivera, que enguany canvia els papers de les passades eleccions, i sota l’eslògan “Rebélate”, fa despullar els ciutadans amb ganes de seguir el líder del partit. Un seguir que es pot basar, única i exclusivament, en fomentar un bilingüisme a estones “cutre” i ridícul, seguin una mica la teoria dels blocs electorals.
I ja que parlem de blocs electorals, per Ciutadans, ara ja no cal cantar “TV3, toma 3”, no. Es veu que, com que ara ja hi són dins, el sistema, de cop, els hi sembla bé. Això sí, com he dit abans, després ens hem de rebel·lar, però rebel·lar-se exactament contra què?
Ah, i abans d’acabar, ahir ja vam tenir el debat entre candidats! Es podria resumir d’una forma molt breu, i és que Montilla, no és que no es vulgui tornar a presentar després d’aquestes eleccions, és que directament no vol ni ser escollit!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada